OriolSala.com - Weblog

Al final, per problemes climàtics ens hem quedat sense paracaigudisme. Ahir al mati ens vam apropar fins a Empuria Brava per tirar-nos en paracaigudes per celebrar els 30 anys de l’Alberto, un company de la universitat, pero ens van confirmar que no permetien l’activitat perquè estava núvol i feia molt vent.
Com que ens quedàvem a dinar allà mateix, ens van comentar que potser a la tarda, si millorava el temps, ens podriem tirar, però al final res de res.
Per compensar i fer alguna cosa tots junts, vam fer unes tandes de karts just al karting que hi ha al costat de l’aeròdrom. Almenys durant una estona vam alliverar una mica d’adrenalina, que sempre va bé.

No, no us espanteu, només us volia comunicar que aquest diumenge, si el temps ho permet, tornaré a gaudir de l’experiència de tirar-me en paracaigudes. El lloc és el mateix que el passat Juny, però aquest cop amb companys de la universitat. Celebrem els 30 anys d’un d’ells, i la seva parella li ha muntat el show! Sé que molts dels companys no es tiraran, però a mi no m’agradaria perdre una oportunitat per a tornar a sentir una caiguda lliure de 55 segons a més de 200km/h. Una experiència única.

Bé, espero que no passi res i que el dilluns pugui seguir explicant més coses de la vida.

Una de les fotos de la meva experiència del passat juny:

El passat dimarts vaig per fi anar a veure la película “Memòries d’una Geisha”. I sí, el títol d’aquest article és correcte, perquè tot i que la película està força bé, no deixa de ser una adaptació o versió del director. I això ho dic perquè veient la película després de haber llegit el llibre d’Arthur Golden, no es podria dir que és una fidel reproducció.
Hi ha diferents punts de la història que ha estat manipulada o fins i tot, canviada totalment respecte el llibre, cosa que parcialment entenc per tal d’aconseguir que la película tingui sentit quan només es disposa de 145 minuts per a explicar-la. També cal comentar que la pelicula acaba abans que el llibre, deixant un final molt més “hollywoodiense” del real.
Tot i això, he de reconeixer que és una bona adaptació, i que la fotografia m’ha convençut, ja que reflexa de forma bastant fidel la realitat que es vivia a Kyoto (i Japó en general) durant els anys de la Segona Gerra Mundial.
A títol personal, comentar el records destapats, durant la projecció de la película, del meu viatge a Japó d’aquest estiu passat, on vaig reconeixer diferents paratges visitats personalment.